Monthly Archives: February 2012

El servei de Bus Nit ha reduït dràsticament la seva freqüencia i la connexió amb transport públic a l'Hospital es troba a la corda fluixa

La línia de bus nocturna N64 que uneix Barcelona-Plaça Catalunya amb Sant Quirze és utilitzada amb regularitat per tothom qui no vol agafar el cotxe entrada la nit. Treballadors en torns de nit, joves i no tant joves de gresca o aficionats al teatre i els musicals de la metròpoli... Doncs bé, tots estan d’enhorabona: a partir d’ara utilitzaran el doble aquest servei, perquè el trajecte passa de 30 a 62 minuts!

Atraurem així més passatgers per fer la línia més utilitzada i rendible? És clar que no: és evident que el canvi és dolent per l’únic transport públic nocturn al poble, i sembla més una mesura destinada a matar el servei a mig termini que no a reduir costos en el curt.

Pitjor encara és la situació per l’altra línia nocturna, la N61, que va a Les Fonts. Allà, el trajecte de Barcelona a Les Fonts passa a ser de 82 minuts entre setmana, i de 93 els caps de setmana. Davant d’aquests números convé aclarir que estem de parlant de Les Fonts del nostre municipi, i no les Fonts del Llobregat. És subtil, però no ens estan dient que ens esperem al primer ferrocarril del matí? No és això de facto matar el servei?

I l’Ajuntament de Sant Quirze, què hi té a dir? Ras i curt, res. Cap proposta. Res a la Generalitat, res a la companyia (Sarbus), i encara menys als usuaris. El canvi del servei es va fer l’1 de gener per sorpresa, amb nocturnitat per definició, i traïdoria per negligència. Una bona manera de començar l’any: any nou, vicis vells. Barcelona és bona, i bé mereix fruir-la de nit, però recordeu: en tornar, a més d’agafar bitllet, no us oblideu del coixí.

Per acabar, no es pensi, benvolgut lector, que si vostè és au diürna està aixoplugat d’aquesta creixent penúria del servei d’autobusos del poble. De les dues úniques línies diürnes existents, la B8 que va a l’Hospital de Terrassa sembla estar a la corda fluixa.

Els conductors d'aquests autobusos estan advertint als usuaris que la línia pot tancar, o bé precaritzar-la com ho acaben de fer amb les línies nocturnes. No ens sembla correcte. Fer-la penosa és precisament el contrari del que convé, sobretot ara que l’aparcament de l’Hospital fa poc que és de pagament, i probablement augmentarà el passatge de la línia. Vet aquí un tema concret, tan a prop de la ciutadania com ho demostren les reaccions en mitjans locals, i en canvi tan lluny dels interessos de l’actual equip de govern municipal.  Dol pensar que, en uns mesos potser, no ens podrem posar malalts a menys que tinguem xofer, taxi o dues bones cames per caminar i temps per fer-les servir.

Jordi Juanhuix

Implicat de Junts per Sant Quirze

L'empresa que gestiona l'Escola de Música ha arrossegat un deute de 500.000 € en més de dos anys, i l'equip de govern (CiU-PSC-PP) no ha vetllat suficientment pel control de la concessió

Amb tots els respectes pels artistes que durant segles, fins fa no pas gaire, van repartir il·lusions per molts racons del nostre món a base del famós espectacle musical de carrer,  el nostre poble ha esdevingut el darrer reducte on podem assistir al grotesc i esperpèntic ball de la cabra a ritme de pianola. Amb el transcorre del temps, com tot en aquesta vida, el número ha perdut qualitat i gràcia.

Ja no és el mateix, entre altres coses perquè hom exigeix una certa qualitat en les interpretacions musicals. Aquest enriquiment i creixement personal, que permet dissociar el que és simplement un entreteniment de dubtós gust respecte l’art musical,  és resultat de la socialització del coneixement i la sensibilitat cultural. Crec que no descobriré res de nou a ningú al dir que aquest procés d’apropar la cultura i l’art al comú dels mortals, continua molestant a determinades opcions ideològiques que són més partidàries de continuar oferint només l’opció -diguem-ne- “cabrales” com a experiència musical o cultural en general.

I en aquestes em trobo. En plena bipolarització visual, com en una pel·lícula del neorrealisme fellinià. Una pianola de sonoritat escandalosament repetitiva, funcionant a base de l’automatisme d’ algú que gira una maneta amb desgana, entretant una cabra balla alçada sobre  les seves potes del darrera. Remata l’escena, el públic assistent a la grotesca interpretació de la tragicomèdia musical. Entre aquesta audiència, un grup important de persones carretegen els seus instruments musicals. Les seves cares denoten tristesa i incredulitat davant la ridícula representació burlesca i humiliant del que significa la música per ells i elles.

Però el que passa realment no té només a veure amb diferents –i tan diametralment oposades– concepcions del que ha de ser la formació musical. En el fons, aquells que toquen la pianola i fan balla la cabra no saben fer res més. És el seu estil de fer les coses. Són els mateixos que han deixat orfes d’ensenyament musical al públic que es troba, desorientat,  contemplant a la cabra cansada i escoltant la desafinada pianola. Són, diuen, els i les que en el seu temps lliure, entre bolo i bolo pianolo-cabritesc, governen el nostre Ajuntament.

Els de l’oví i instrument amb rodes, són els mateixos que havien de vetllar pel bon funcionament i l’estabilitat de l’Escola Municipal de Música, amb més de trenta anys d’història al poble i que ara, malauradament, es troba en una situació de col·lapse.

Els de la música enllaunada i el còmic de quatre potes amb banyes, són els mateixos que van fer-se l’orni quan algunes veus els hi han dit, durant tres anys, que calia controlar econòmicament la gestió de l’Escola Municipal de Música perquè, entre altres coses, és un servei públic i la llei els obliga.

Els de l’espectacle zoo-musical, són els mateixos que continuen tocant per tal de distreure i evitar les seves responsabilitats i prometen que la pròxima cançó que interpretaran i ballaran serà una novetat,  quan tothom sap que la pianola sempre toca el mateix i la cabra sempre fa els mateixos moviments dansaires. En definitiva, tothom sap que no ho saben fer millor, que  no saben fer altra cosa.

Però això no és tot. Falta l’apoteosi artística final. L’escena feliniana, com de ben segur sabeu, s’acaba amb l’aparició d’un nou personatge : el del platet. És aquell que a última hora, amb un posat que ens ve a dir “Us ha agradat oi? Ho hem fet bé eh?”, pretén que paguem per aquell emencial espectacle.

Jo crec que hauríem de fer-los veure que el millor que poden fer és plegar la pianola, tancar la cabra i dedicar-se a alguna altra cosa. Si no és així, en breu i amb motiu d’alguna altra “festa”, tornarem a tenir una nova “cabronada” a ritme de pianola. Que aquests i aquestes els costa ben poc deixar anar a la bestiola i posar-se a donar voltes a la maneta. I passar el platet,  clar!!!

Josep Coll i Aceña

Implicat de Junts per Sant Quirze