L’Elisabeth Oliveras conversa amb la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell ahir a Montjuïc
Quan ens toquen a una, ens toquen a totes. Estem fartes de la judicialització ridícula de la política, i per això ahir vam anar a Barcelona, a l’acte convocat per l’AMI, l’ANC i Òmnium. L’estruç segueix amb el cap al forat i quan el tregui es trobarà tot sol, i encara es preguntarà per què aquesta gent ha marxat, tant xulo com és ser espanyol. I sí, haurem marxat d’ells com tantes nacions durant els darrers segles, per a ser lliures i fer la nostra. Us heu fixat que mai cap Estat que s’hagi independitzat d’Espanya no hi ha tornat, penedit, amb llàgrimes als ulls, caient de genolls i demanant perdó per la gosadia?. Potser és que la llibertat, la única sortida és a fora, i quan la tastes t’enganxa de manera definitiva.. I quedi clar que tenim molt clara la diferència entre Espanya, la gent i totes les coses bones que té, i l’Estat espanyol, un ens que mai no ens ha volgut si no ha estat per a treure’ns tot el suc possible com a conquerits, perquè qui més qui menys tothom hi té vincles sentimentals, familiars, laborals…
No ens comprenen, però tampoc no els amoïna massa; els fot, però, que marxem en pau, i han passat del menyspreu inicial a la preocupació. I des d’aquest punt la pròxima constatació serà que adonar-se que són impotents per veure’ns marxar; moltes ja hem fet el clic desconnector. Sabem que depèn de nosaltres, i si el poble de Catalunya vol, enllestirem la feina en poc temps.
Així, enllaçant amb la Barcelona que ahir va acollir l’acte, un cop independents ens estalviarem frases com la del general Espartero, “hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”; perquè com mai no ens han entès, s’han pensat que tot s’arreglava amb la força. I ara aquesta carta tan miserable i tramposa ja no la podran jugar. Seguint la seva lògica, que vagin ampliant presons, perquè se’ls gira feina a inhabilitar persones i a perseguir idees. I quan ens tinguin a totes encausades, acusades, condemnades i engarjolades, per cadascuna de nosaltres alçaran tantes d’altres que prendran el relleu, amb més força encara. I si no ho és ja, aleshores, la seva derrota serà total i absoluta, perquè els haurà vençut un poble somrient.
