Albert Camus va esciure, a la gran obra literària que és “La pesta”, tenyida de cert exercici penitent i autojustificatiu, sobre la capacitat infinita que tenim els humans per la sorpresa .“ Hi ha hagut a la història tantes pestes com guerres. Malgrat tot, pestes i guerres sempre ens agafen per sorpresa”.
En el meu univers, confessable, de figures que esdevenen font inesgotable de sorpreses, hi tinc un lloc reservat a la Montserrat Mundi i Mas. L’exalcaldessa convergent, amb una habilitat innata per a sortejar i superar qualsevol obstacle que, la pròpia història o els manuals de vida a l’ús s’hagin atrevit a col·locar-li en forma de coherència, racionalitat o lògica, es veu amb capacitat de sorprendre al més incrèdul. És d’aquelles persones que, no saps ben bé perquè, són una constant erupció d’afirmacions, asseveracions, comportaments…. que es troben a les antípodes, dins d’ un mínim esquemàtic, del que hom entén per previsible.
Les teories descriptives que la ciència antropològica ha reservat per aquest tipus de persones, sorprenents, es venen a resumir en dos grups : a) la condició de geni ; b) la de l’inconscient amb un marcat perfil i de tendència a la incontinència verbal. Jo, sense intenció de desmerèixer ni infravalorar els efectes balsàmics – suara ja admesos – que em genera la Montserrat Mundi, he arribat a la conclusió que la teoria A no és aplicable en el cas que ens ocupa. Per tant, amb una senzilla aplicació de la pràctica resolutiva per eliminació, ens hem de quedar amb la teoria B.
Arribats a aquest punt, abans de continuar, vull fer una prèvia a títol d’aclariment expositiu : pertànyer al grup B dels que tenen el do de sorprendre sense límits, no és necessàriament un encasellament despectiu. És senzillament una forma, prou assimilable, de ser- com diria aquell – “un kinder huevo”.
Arribats aquí, tots i totes, ja us preguntareu…. “Com podem passar a formar part d’aquest “club”, que en Coll ens diu ser-ne soci, per gaudir de les excitants sorpreses Mundi?” Jo us proposo, us recomano, que us aproximeu a aquesta fantàstica experiència seguint les intervencions als plens municipals de l’exalcaldessa del nostre poble. Ho podeu fer per “Youtube”. Des d’inici de l’actual mandat, per iniciativa de l’actual equip de govern de l’Elisabeth Oliveras, els trobareu publicats. Una autèntica aventura sensitiva s’obrirà davant vostre per fer-vos xalar de debò. Deixeu-me , per un moment, que us posi la mel als llavis amb tres exemples dels dos darrers plens (setembre i octubre).
En el Ple municipal de setembre, el regidor de mediambient, en Francesc Fernández, va demanar un pèl d’ajut i concreció en una denúncia – que havia fet el grup municipal de Convergència – de punts ( en genèric ) del nostre medi natural on hi havia abocaments il·legals. Qualsevol de nosaltres, hàgim vingut al món per part natural o per cesària, haguéssim fet quelcom previsible i plausible. Crec, sincerament, que la conjuntura no permet altra cosa ,com a veïna del poble i com a representat públic, que assenyalar els punts on saps que existeixen aquests abocaments. Doncs no !!! La graciosa encarnació de la sorpresa va deixar anar una de les seves fantasies sublims : “ No em demani que li faci la seva feina, vostè és el regidor de govern” (textual) Patapam !!!. Que us sembla ? No és una prova majestuosa, irrefutable, que tenim accés fàcil i proper a algú, caigut del cel, per sorprendre’ns, per fer-nos viure noves i apassionants experiències a partir del factor sorpresa.?
Doncs si no n’heu tingut prou, anem a l’octubre. Ple municipal del dia 27 d’octubre del corrent. En un moment del Ple – i per il·lustrar-nos sota quins “fabulosos” criteris ha funcionat el nostre Ajuntament durant més de vuit interminables anys – la nostra musa de la sorpresa va llençar la seva ració incommensurable. “Quan jo tenia majoria absoluta….”. Un parell de segons després – el temps que necessita un ésser humà per captar un missatge oral i interioritzar-lo – tots els que sentírem aquella joia esculpida en les contrades més profundes de l’imprevisible, quedarem dividits en tres segments.
Segment 1 : Bocabadats/bocabadades. Sempre disposats i oberts al manà de felicitat que ens ofereixi la Montse Mundi (naturalment en aquest segment m’hi trobareu a primera fila).
Segment 2 : Xiuladors/xiuladores. Fan veure que passaven per allà i que amb ells no va la cosa ; bé és cert que després de vuit anys xiulant ho fan prou bé. En aquest segment hi trobem rossinyols i canaris de la categoria de la Sílvia Peralta (PSC) i d’en David Sànchez (PP-Ciutadans).
Grup 3 : Amagats i amagades. Es posen sota la taula afectats per un atac sobtat. Formen part d’aquest reduït segment qui es pugui veure representat políticament per l’enviada divina vinguda del cel de les sorpreses.
Aquesta àmplia comunitat de persones que representem els tres segments, teníem en aquell moment un denominador comú : estàvem astorats. L’astorament ( un efecte de paràlisi sensitiva transitòria) comporta no poder pensar. Tots i totes érem víctimes d’aquella magnífica obra d’art, que ressonava en el nostre cervell: “Quan jo tenia majoria absoluta, quan jo tenia majoria absoluta”. En aquell moment, no encertes a pensar en aspectes tan poc substancials com són “els pactes per obtenir majoria”, “la quota de representativitat”, “l’acció consensuada de govern”…. Quines mesquineses !!!!! Si la Mundi, emperadriu, diu per sorpresa que “ella” ( ella !!!! no el conjunt del seu govern, sinó ella ) tenia majoria … Qui som nosaltres per retreure-li aquesta afirmació ????
Però, quan els fervents seguidors de la profeta de la sorpresa crèiem, que ja havia acomplert amb la seva revelació plenària mensual, ella va considerar que la nostra fidelitat, la nostra admiració, requeria un obsequi extra. Un bis de traca i mocador.
Es debatia la proposta de l’equip de govern actual, d’incloure el projecte urbanístic de COBEGA (l’antiga CocaCola) a la revisió del Pla Genera. Amb voluntat d’obrir un debat públic sobre quin planejament decidim entre tots en aquell àmbit. La Montserrat Mundi, per tal de defensar la seva aposta (any 2010, quan “ella tenia majoria absoluta”) de negociar la modificació exclusivament entre la propietària dels terrenys(COBEGA) i l’Ajuntament, sense participació ciutadana, va despenjar-se amb una “perla sorpresa” de les seves . “COBEGA serà el que COBEGA vulgui ser”. Ahhh! Quin goig, quin moment d’èxtasi. Quan tothom, en ple segle XXI, fins i tot els i les alumnes de P5 del nostre poble, saben que signifiquen conceptes com “ordenació del territori”, “planejament urbanístic”, “competències locals en ordenació i usos del sòl urbà” etc… algú ens posa l’ai al cor. La nostra líder, la nostra maga local, ens obsequia amb la possibilitat de recrear-nos en un món anterior a…la Ley del Suelo de l’any 1956!!!. Que bonics aquells temps. Pràcticament no es bevia Coca-Cola, però els propietaris de terrenys feien el que els hi rotava. Construïen, edificaven, urbanitzaven… I tot sense haver de donar explicacions a ningú.
Haig de ser sincer. No estic segur sí els veïns i veïnes ens mereixem aquest regal que tenim. Només se, i ho proclamo als quatre vents, que hem de gaudir-ne. Una sorpresa és aquella emoció que, malgrat ser breu, pot esdevenir la concentració excelsa d’una sensació. Avui en dia, on fins i tot la beguda refrescant que us anomenava personalitza amb noms onomàstics les seves llaunes, aprofitem que a nosaltres sempre tenim a l’abast – sempre “ens toca” – la llauna de la Montse. No penseu ni en el fons del que ens diu, si té sentit el que ens diu, ni tan sols si ens convé el que ens diu. Una sorpresa, és una sorpresa.
Enjoy it.
JOSEP COLL. MILITANT D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA-
Sant Quirze del Vallès
