Aquest matí, al concorregut exterior del tanatori del poble, amb un interior ple a vessar de veïnes i veïns, i enmig del soroll estrident i ensordidor de desenes de motos accelerant acompassadament, m’he reiterat a mi mateix una evidència indiscutible : la fascinació, envers algú, pot tenir orígens ben diversos i/o complementaris en raó d’un determinat caràcter específic ( i intransferible ) de qui desprèn la fascinació. Caràcters, comportaments, gestualitats, no necessariament associats a valors corrents com poden ser la bonhomia, la generositat o la lleialtat ( per posar exemples grandiloqüents) . Ep! Entenent que aquests poden ser perfectament compatibles ( complementaris si voleu) amb aquell tret personal que fa, d’un home o dona, algú entranyable i respectat.
Vaig conèixer a en Joan Andreu fa més de vint anys. La primera impressió, va ser que la vida m’havia atorgat l’oportunitat de conèixer una persona d’aspecte ben plantat, pulcritud de tracte i un pèl vanitós ( sense arribar ni de lluny a grau pecaminós) amb clara arrel genètica. Pel que fa als seus referents i corpus ideològic ( perquè en l’àmbit de la política ens varem conèixer) algú que es situava a les antípodes. Per dir-ho ràpid i clar, algú que tenia una concepció del món, i de com viure’l, diferent a la meva.
Amb poc de temps, com ens passa tant sovint, la primera impressió, el primer ranking que establim dels trets d’una persona, va quedar substituït per un descobriment fenomenalment colpidor : en Joan Andreu era, en estricta realitat, un murri adorable. M’ho va demostrar en multitud d’ocasions, amb comentaris, argumentaris, debats i discussions quan tots dos érem regidors a l’Ajuntament. Però també posteriorment, a peu de carrer, en reflexions o anàlisi sobre temes del poble. Sempre utilitzant, magistralment, aquelles tres armes que pels murris són bàsiques en el seu arsenal discursiu : la capacitat de simplificar-ho tot, la ironia i el somriure anestèsic i torbador.
Queden cada cop menys murris. La murrieria està, malauradament, en retirada. L’art de ser “sagaç, astut, picardiós, hàbil per a aconseguir allò que pretén” (DIEC 2a accepció de “murri”) té pocs practicants al món. La corrent actual per viure, per fer política, per relacionar-se, fins i tot per estimar i sentir-se estimat o a l’hora d’agafar una moto, es basa en comportaments i actituds més artificials i pomposes.
Amb en Joan Andreu ens marxa un dels últims murris. Se’ns en va algú que ens va demostrar que la murrieria pot ser (és), un art encantador. Com quan volia fer-me creure en la bondat i necessitat d’una partida pressupostària municipal, amb el seu somriure i habilitat, a hores d’ara, ja li ha venut una Harley de segona mà atrotinada a Sant Pere.
JOSEP COLL
