Fa uns dies que el Pressupost municipal de l’exercici 2021 va quedar aprovat definitivament. Com hom sap, un pressupost esdevé un full de ruta per ordenar i gestionar ingressos i despeses de forma coherent i amb previsió. En aquest marc, doncs, les prioritats i projeccions són opinables.
Ara bé, el que excedeix aquest marge de discrepància en els comptes públics, és acusar a qui els confecciona d’utilitzar-los per fer “clientelisme”. Dit d’altra forma : utilitzar recursos de totes i tots per gratificar i comprar suports. L’autora de la desagradable teoria de “fidelització de clients” és la regidora de Junts per Catalunya Sra. Míriam Casaramona. En el ple de debat del Pressupost va deixar anar, referint-se al govern municipal, de forma des acomplexada i amb tota l’alegria del món : “lamentem profundament la seva estratègia clientelar a l’hora de relacionar-se amb el teixit associatiu”.
Una frase, una acusació que, tenint en compte l’origen i intencionalitat, es podria haver deixat en el calaix atapeït de la indiferència. Però fa pocs dies, parlant amb un representant del teixit associatiu, em referia l’episodi i mostrava el seu enuig per la seva condició imposada i impostada de “client”. Jo vaig pensar, entre mi, que la condició humana mostra resiliència des dels principis de l’espècie en molts dels seus comportaments i actituds. Perduda en la nit dels temps, hi ha d’haver aquella primera sensació de ser objecte d’una ofensa colateral, innecessària i sorprenent en una discussió de tercers. Desconec que diu l’antropologia sobre l’element psicològic i reactiu que, en català, ens porta a la forma expressiva “ja he llepat !!”, quan algú es veu immers al mig d’un jardí que no ha demanat visitar. Aquest, diguem-ne, “mal rotllo” que generen “las malas lenguas que de mi murmuran” com diu una seguiriya flamenca, es veu exponencialment incrementat quan resulta que surts esquitxat d’una polèmica que no has originat i tampoc participat.
Vaig convidar al representant de l’entitat a fer arribar el seu malestar a la regidora que ha creat, en el nostre imaginari local, aquest nou “club de clients”. També vaig proposar-li fer arribar adjunt al seu sentiment – que a banda d’emprenyat supurava frustració – encertades reflexions que em va fer sobre la dignitat. El xicot – em permeto la llicència descriptiva perquè li trec més de vint anys d’avantatge en edat – se’l veia dolgut. Em parlava de la voluntat de servei desinteressat al poble o de l’educació en la convivència de nenes i nens en el món de l’esport. En definitiva, idees i reflexions perfectament exportables, independentment de l’àmbit de treball, a qualsevol tasca de les entitats i associacions del poble.
El “buidat de pap” va acabar amb una encertada, i prou fonamentada, defensa de l’obligació que tenen els ajuntaments en donar suport al teixit associatiu per tal de poder fer molta i diversa feina, en benefici de la gent del poble.
Però crec sincerament, que el missatge més entenedor per la Sra. Casaramona el va deixar anar al final de la conversa i va ser d’aquest literal : “Mira Coll, jo no sé a qui votaré. Però no ho faré mai com a “client” de ningú”. Ens vàrem acomiadar entremig de simetries comparatives en forma de dita castellana, on es parla d’ algú que creu que tothom és de la seva condició. Vaig pensar…un “client” lògicament (antropològicament) emprenyat.
Josep Coll
Regidor del Grup municipal de JUNTS per SANT QUIRZE-ERC
