És un matí, abans de trenc d’alba, d’un mes de maig, d’un any perdut de la dècada dels cinquanta del segle passat. La nit, malgrat trobar-nos en ple període primaveral, ha estat sorprenentment freda. El veïnat del poble, fa dies que comenta i lamenta que el temps és “ben boig”. Sense atribució possible al “canvi climàtic”, però “ben boig”
Una família es disposa a sortir de casa seva, a l’actual carrer Pompeu Fabra de Sant Quirze, per anar a feinejar a la vinya. Estem a l’època de l’any, en que els ceps reclamen ser sulfatats per prevenir les malures recurrents. L’expedició familiar, després de passar per davant del petit i vell cementiri (actual parc de davant de Correus), s’endinsa a la finca de Can Casablanques (masia desapareguda que donà nom a l’actual polígon industrial) i arriba finalment a peu de vinya ( a prop d’on, fins fa uns anys, hi feien una beguda refrescant, paradigma simbòlic del que coneixem com “somni americà”).
La colla familiar la formen un bon grapat de gent. Entre aquesta però, en interès del relat que ens ocupa , cal destacar-hi el pare, la mare i el seu fill. Aquest darrer, un xicotet adolescent , es diu Jaume. Mig a palpentes – encara és prou fosc – el pare de la família s’endinsa a la vinya . Al tocar les primeres fulles dels ceps exclama contrariat i amb to greu : “Ja podem marxar. Aquesta nit ha glaçat”. La gebrada feia inviable i absolutament contraproduent sulfatar la vinya.
Aquest episodi anecdòtic, l’explicava anys després sovint la Pepeta, mare d’en Jaume i dona d’en Mingu, com a prova empírica que el temps és “ben boig”. No fa gaires mesos, parlant amb en Jaume, li vaig rescatar la “fallida ensulfatada” i ell me la confirmà com a preàmbul d’un encisador relat de períodes de sequera, de com es glaçava la bassa de Can Barra, de com de plena i neta baixava la riera de Can Feliu o de les pedregades que havien malmès més d’una collita de raïm o ametlles. Tenia bona memòria en Jaume. Aquesta capacitat especial de recordar amb pèls i senyals, dates i dades, diferents moments de la seva – nostra – història local li va permetre, fins i tot diria que el va empènyer, a dedicar la seva vida a mantenir viu aquell Sant Quirze i d’investigar en documents, fets i elements de temps més ancestrals.
Com la seva mare, en Jaume era generós. Puc donar fe personal d’aquesta virtut en ambdós casos. Però pel que fa al fill, que per cert tenia la mateixa fesomia que la Pepeta, va fer possible – amb generositat i voluntat de servir al poble – el naixement d’una de les entitats degana al poble : el Grup d’Investigació i Història de Sant Quirze. Amb en Jaume al capdavant, el també malaguanyat Enric Ferrando, en Pere Lladó (encara entre nosaltres i per molts anys), i tants d’altres amb els que em disculpo per no fer un llistat interminable, el GIHSQ – amb vocació desinteressada – ha recuperat per totes i tots nosaltres documents, tradicions, feines del camp, estris de pagesia o ha fet exposicions documentals i llibres sobre la història del nostre poble. Una feina de caràcter monumental que, afortunadament , té relleu en noves generacions.
Recordo, de petit, quan la meva mare m’enviava a buscar ous a Ca la Pepeta. En moltes ocasions els ous encara eren al galliner, al pati de davant. M’hi acompanyava en Mingu, agafat de la mà per la por insuperable que tenia a les oques. El pare d’en Jaume, un pagès entrat en anys, sempre m’explicava que amb el seu “Jaumet” havia de fer el mateix : entrar al galliner amb el nen agafat de la mà. Uns records nostàlgics en veu alta i greu (com qui ho expressava) que a mi em donaven seguretat i em generaven certa tendresa. Quan en una ocasió, anys després, també n’havia parlat amb en Jaume ell, amb una reacció gestual de la felicitat que implica el més petit detall per un addicte als records, en Jaume em va dir : “veus Coll, compartim coses”.
Ahir en Jaume ens va deixar. Va agafar el seu bon grapat de records, històries, experiències, en va fer un farcell i va marxar discretament. Com quan van haver de marxar de la vinya, com quan entrava al galliner amb el seu pare, com quan treballava per la memòria del poble i de la seva gent. En definitiva, amb la discreció senyorial que li van transmetre els seus pares. I sobretot, amb la satisfacció d’haver fet molta i molt bona feina.
Jaume Carbó, en pau reposis.
JOSEP COLL
