Ens ha deixat en Josep Brossa. Fa poques hores que ha decidit, unilateralment – ell era així de rebel i encisadorament cabut – marxar en el retrobament d’aquell sabor i flaire de Winston americà, perdut fa anys en la globalització mediocre dels sabors. La inoportunitat de les malalties, l’havien obligat a deixar de fer fum i d’assentar-se davant d’unes viandes generoses amb les que entendre’s.
En Josep, és d’aquells homes que recordaré a partir de les seves dues passions a les que, fa molts anys, l’he tingut associat. La primera passió era la música, especialment el jazz. Era un gran coneixedor i un savi de la música negre per excel·lència. Cinquanta anys enrera , en un poblet que encara vivia la nit del franquisme i determinats rols de limitació artística i intel·lectual, exercia del que avui coneixem com a home cosmopolita.
La segona passió d’en Josep ha estat el seu nét. Si escoltar, posa’m per cas, la big band d’en Benny Goodman era un motiu de plaer, l’Àlex era per ell motiu de bogeria. En Josep i jo, havíem estat estones llargues parlant d’ell, en diferents moments de la trajectòria vital del seu nét. Recordo els tips de riure que ens fèiem quan, allà pels finals dels anys noranta, constatàvem la seva precoç i consistent capacitat per fer activitat política. Sempre, tots dos, amb el “pitet posat” per parlar del seu Àlex. Perquè en això, i els que em coneixeu prou bé ho sabeu, en Josep i jo compartim passió.
Se n’ha anat un bon home, un gran veí. Va ser Jutge de Pau durant anys. Ha estat dinamitzador musical al poble, ha tocat a l’òrgan la marxa nupcial quan algú es casava i a les celebracions litúrgiques de la Parròquia. Ha amenitzat l’estada dels avis i les àvies a la Residència Assís creant una coral…..Però sobretot ha estat un bon pare i un gran avi.
Em ve a la memòria, ara que ens ha deixat, un episodi prou il·lustratiu de com era en Josep. Fa anys, en la cerimònia d’enterrament del malaguanyat Pedro Garcia ( “l’imprento”), ell va intentar llegir unes paraules de record. No va poder. Van brotar-li les llàgrimes tan sols posar-se a llegir i, entre singlots, només va poder articular un “Pobret…tan jove”.
Se’ls hi ha girat feina a en Duke, a l’Ella i a tota la troupe. Tocaran i cantaran “I got Rhythm” fins a perdre la veu i desmaiar-se dirigint. Tot entre mig de un núvol de fum embriagador, d’una olor profunda a tabac ros americà. En Josep està en aquell racó de cel que es diu Nova Orleans.
Josep Coll
