Pràcticament cada divendres, dino amb un amic – i company- que ve a ser la memòria viva de l’handbol del poble. Un home que s’estima aquest esport, que sent els colors de la samarreta local perquè l’ha vestit de jugador i entrenador. Un paio, que va dedicar mesos i mesos en recopilar dades, dates, noms i resultats per fer possible un llibre sobre la història del club. En el llibre, es fixa una part de l’origen de l’handbol batejat amb el nom dels “7 machos”.
Fa ja tres o quatre anys que els dinars de divendres tenen, molt sovint, unes protagonistes que comparteixen estimació i afició pel mateix esport. Unes dones que han aconseguit, amb l’acumulació continuada d’esforç i convicció, una gesta històrica per l’Handbol Sant Quirze : situar a l’equip femení a la Divisió d’Honor estatal.
Diu en Mecanu, que veure jugar aquestes dones esdevé una experiència esportiva summament gratificant. Primer perquè fan el joc més fàcil i això comporta una certa comunió entre jugadores i públic i, tanmateix, recorda una manera de jugar que semblava s’havia perdut. Segon, pel respecte que s’intueix durant els partits, tant en l’actitud vers l’equip contrari i l’arbitratge , com en la pulcritud i noblesa en les accions de joc. M’ho explica, i vull puntualitzar-ho especialment, en un to reflexiu i honest, que no deixa cap marge de sospita sobre aquesta espècie de condescendència heteropatriarcal que envolta, actualment, certes referències a l’esport femení.
Crec que, aquest diumenge, hem assistit a dues fites històriques. Una d’esportiva, que és col·locar el nom del club – i del poble – al capdamunt de l’univers de l’handbol. Una altra, tant o més important : deixar molt i molt enrere – com sí del paleohandbol es tractés – el “missatge mític precognitiu” que representa conceptualment el nom de “7 machos”. Uns èxits, aquests, que requereixen tenir el que sempre ha demandat jugar bé a handbol : bon braç, fi canell, bascular bé, tapar porteria, “pit fort” en defensa, etc. Però que també exigeix, una forma especial de sentir i viure l’esport, amb una autèntica vocació per donar-li un sentit de normalitat, d’oferir una sensibilitat autèntica de gènere amb els valors inherents.
Per molts anys i moltes gràcies, valentes !!!!
Josep Coll
